Va ser una altra adquisició literària improvisada de la qual, una vegada finalitzada la seua lectura, desitje, per molt de temps, conservar el grate record que em va proveir. No serà ardua empresa doncs perles pàgines costumbristes, més que banyades, puntejades per momentsper un alé particularment introspectiu, sempre he tingut especial predilecció. La fotografia en blanc i negre, la imatge desdibuixada pel so de les rodes del carro al alçar la pols mentre s'allunya per un camí de terra,o unes notes verbeneres tapades fins als turmells que acartonades,en suspensió,envolten els carrers de pedra es donen la mà les distintes postals de una época tantes vegades atemporal mostrades per Alonso Zamora Vicente a la recopilació anomenada "Suplemento Literario".
Un de tants records compartits des de la llunyana proximitaten forma de retrat sensitiu que tan fàcilment se m'han destacat fou aquesta: "(...)y el olor de la leña enmoheciéndose en lo oscuro". Doncs al instant, ja tenia en mentel dens olor que molt abans de apropar-me al cobert, també sempre tan obscur,de ca l'àvia al poble,solia envoltar els meus passos i que tornava a corroborar una vegadatravessava el xicotet corral im'adentrava en eixe lloc ple de velles jaules de fusta per als conills, cuya solidessa es sustentava, precisament, en eixe arraigo que dona el temps que apenes ha modificat la seua manera de transcòrrer.
Penetraves en unaestança aixecada a base de irregular, tosca pedra, que el pas del temps havia tornat blana i et deixaves envoltar per eixa obscuritat que bategava encara dintre la primera llum del matí i que la resta del día mantenía la seua presència entre els muntons de garrofes allà al fons, baix una superficie feta de canyes queja, corbada, soportavauna diversitat de coses que, indefectiblement, des de la primera vegada que vaig ser conscient,ja sentia pertenéixera un temps on la llunyanía és confundia ambuna dura tradició,els componentes dela qual tan solsels tocavades d' una olorosa distància.
servido por adefesio
sin comentarios
compártelo
Si bien dicha primigenia, pero visceral y contundente percepción se hizo (casi de manera inexplicable), de rogar más de la cuenta de beneficios, al final puede degustar completamente, pues servida estaría en vajilla de alma, atisbo inabarcable humedecido de genialidad encontrado en una botella llamada "Tiempos Modernos".
Parecida suerte para mi regocijo parecí correr, por acumulación,sin prácticamente moverme, pues asísuele comportarse el estremecimiento, a la tercera o cuarta jugada que más que fraguada o construída por Calderón, desde un aparentemente lejano horizonte en el partidoque fragmentó a Alemania, fue elevada hasta el summun, hasta el intensamente fugaz éxtasis de su consumación.
Ni se me pasó por la cabeza pilosa hasta dicha (cultivada en previo caldo) eclosión de sensaciones llegar a rebanar livianamente, si quiera, la posibilidad de contemplar en primera fila, por delante de mí, una exposición tan explícita del desarrollo de un proceso creativo de carácter genial como, vuelvo a repetir, el llevado a cabo por Calderón a través de esa sucesión de jugadas que tan maravillado me dejaron.
|
|
|
servido por adefesio
1 comentario
compártelo
Tan fàcil ha sigut oblidar-me com, fa uns moments,enrecordar-me del comentari que ahir tenia pensat dur a terme doncs es proposava fer referència de una manera generalista a un tipus de cinema que, permanentment implantat al nostre radi de visió, siga a través del cartells publicitaris a les parades del bus o en forma de publireportatge a la secció de "cultura i espectacles" a les notícies del migdia, no ho té res complicat la seua presència per a refrescar-nos la memòria, si és alguna cosa referent a això el que voliem recordar.
I tot va ser arran d'una impressió mala, malísima al enterar-me del projecte en el qual estava embarcat (o, segonsacabe de llegir,enfangat doncsparéix serque finalment no és durà a terme la producció, al menys a la ciutat de la llum i les estrales de Alacant) el interessant director de cine Roman Polanski.
I quasi tota la culpa la va tindre el fet d' assabentar-me del títol del imaginari film, doncs feia temps que no m'assaltaven tal grapat de connotacions negatives de una manera tan contundent per el simple fet de aparéixer el nom de "Pompeia" (desgraciadament per enèsima vegada amb un altra indumentària) davant els meus nassos, entre altres la tendència a la confussió entre teles tallades de un més que probable mateix patró al pensar per un moment que el esmentat projecte ja s'havia fet amb el nom de Troia.
Tota aquesta impressió va ser producte del somnolent record que, més querefrescar, em va despertar desobteelpitxer d'aigua freda que va suposaradonar-me d'un títol d'un altrefilm per estrenar; "La hora fría."
|
|
|
servido por adefesio
sin comentarios
compártelo
|
Escoltat al passar,(encara que quan ho vaig fer estava prou ben sentat davant un res despreciable motiu), i es que més que menegar-te tú, és la successió de notícies audiovisuals les que de manera tan vaporosa no paren de moure, això sí, no se sap cap a on, doncs és molt difícil que puguen aplegar a ninguna part i molt menys deixar qualsevol tipus de solage. Com a molt produeixen una indignaciótan intensa comfugaç al mateix temps que un sentiment d'impotència es fa tan revelador... I com a mostra, desgraciadament un botó; una de les notícies del día, segons l'informant, identificat com l'últim esclavó d'una caena de despropòsits per adulteració, era l'eixida del matrimoni anglés amb els fills queels quedende l'aparent reclussió en la que es encontraven a seva casa per primera vegada des que tornaren al seu país d'origen per portar-los a jugar, a fer un passeig al parc. Pareix ser que tot el que procedisca en origend'una xicoteta notícial amplificada mediàticamentamb l'ajuda d'un tocat ambiental de carácter circense té la potestat, si no l'obligacióde conservar la rellevància que un día es va donar al naiximent de la nova materna. |
|
|
servido por adefesio
sin comentarios
compártelo
|
Més que comentant començaré parlant d'un tema que, al menys, em va paréixer digne de tal.. menció; "jo no no em fixava en la resta de dones que estaven en la platja, no m'importava com anaven de (des)vestides, però sobre mí si que no deixava de sentir el pes de les mirades quan anava a banyarme". Vaig llegir que deia més o menys, en esència, la dona d'un dels homes importans, crec recordar, (i a més recorde que açò seguixsent una prova ique la fontonvaig llegir la notíciaja fa uns quants díesque es va secar, endurint poc a poc el record),del partit que en les darreres eleccions a Marroc, a la fí, no ha aconseguit els setanta escons que se'n prometíen. I jo, més que pensar, ràpidamenent vaig imaginar quin tipus de disfressa duria. Que una cosa és el surrealisme, estilísticament parlant i una altra lo antinatural.
|
|
|
servido por adefesio
sin comentarios
compártelo
|
Una afirmación incluida en una crítica de la película Planet Terror, me cabreó sobremanera, eso sí íntimamente, pues son de esas que, automáticamente te meten en un mismo saco sin tú haberlo pedido, o cuando ni si quiera pasabas por ahí. “Parece que no somos modernos si no entendemos la ocultísima grandeza que esconden estas joyas del cutrerío cinematográfico (…)” ¡Pero quién quiere ser moderno, y más en esos términos, y peor, de verdad hay alguna clase de autoridad invisible pero socialmente latente que nos “categorice” y compare en relación al resto dependiendo de si nos gusta o interesa un tipo de cine, por ejemplo?!
La peli te podrá gustar/interesar más o menos, dependiendo sobretodo de la estricta calidad de esta y mucho menos, a mi parecer, de sentir una especial predilección por este género. Si tiene o al menos subyace desde muy profundamente algún interés, te podrá aportar algo y no será defenestrada del todo, sino pasará a engrosar la interminable lista de descuartizamientos mentales. Más que ser “modelnos” en todo esto, lo que hay que tener es un afianzado espíritu critíco/analítico con tendencia a objetivar. Lo que sirve para cualquier tipo de obra artística, más allá de modas y “revivales”.
Sin sentirme especialmente atraído por lo que está haciendo Tarantino y adyacentes, últimamente aquel y casi siempre el resto, por ejemplo la peli “Sin City” me pareció de una falta de originalidad en su trama/guión directamente proporcional a las expectativas que me había creado (unas cuantas, admito) y por el contrario de “Kill Hill Vol. 1”, creo recordar que extraje en bastantes momentos cierto regusto estético de violenta procedencia que fueron paladeados con delectación. O sea que, siempre al margen de “moderneces”, o se le encuentra con criterio algo ayudado en tal menester por cierta predilección/predisposición por ese tipo de búsqueda, o al váter o como se diga.
|
|
|
servido por adefesio
sin comentarios
compártelo
